Alien: la bellesa i el terror

Amb un estil artesanal i alhora modern, Fede Álvarez ens transporta de nou a l'univers d'Alien (1979), aquesta vegada amb protagonistes més joves, liderats per una Cailee Spaeny sensacional i madura, però amb la mateixa visceralitat i suspens que ja és marca de la casa. Repleta de referències a les entregues anteriors, Alien: Romulus guanya en les escenes d'acció, dirigides amb una perícia i solvència enorme. També destaca molt per la seva brillantor, peculiaritat i mèrit l'actuació de David Jonsson com a Andy. Així i tot, la cinta té un cert regust d'insatisfacció i desmenjament fruit de la formula repetitiva i la previsibilitat d'un guió que, mentre que potencia alguns personatges i escenes, en descuida a d'altres, una sensació que només s'espolsa del tot els últims vint minuts de metratge, que acaben sent una autèntica celebració del terror desacomplexat i salvatge que Fede Álvarez demostra que porta a dins.