El director català gaudeix d’un important prestigi a escala nacional gràcies a diversos treballs anteriors, entre els quals destaquen films com Barcelona, nit d’estiu i 42 segundos, alguns dels quals li han valgut diverses nominacions als premis Gaudí i Goya. En aquesta nova feina ha treballat a partir d’un guió d’Eduard Sola, i amb un molt destacable elenc d’actors, entre els quals destaquen Emma Vilarasau, Enric Auquer, Macarena García i Maria Rodríguez Soto.
Casa en flames narra la història d’una dona, la Montse, que organitza una trobada familiar a la seva casa d’estiueig a la Costa Brava perquè ha decidit vendre-la, convocant a fills, néts, i comptant amb la presència inesperada del seu exmarit i la seva nova parella. El cap de setmana revelarà els secrets i intencions de cadascun dels personatges principals, desembocant en un col·lapse familiar inesperat. La pel·lícula es podria categoritzar dins dels gèneres de comèdia i drama, i és pràcticament impossible destacar-ne un per sobre de l’altre. No es pot dir que sigui cinema dirigit a tota la família, i és que tant en la profunditat emocional i el patiment dels personatges com en el sentit de l’humor, punxegut i agut, la pel·lícula apunta a un públic adult.
Els actors, i, en especial, les actrius, són el cor de la pel·lícula. Tots i cadascun fan una feina sensacional amb els seus personatges, dotant-los de capes i més capes emocionals i executant escenes complicades com discussions o moments d’acció física amb una professionalitat sensacional. Així com el film compta amb la presència d’una llegenda del teatre en català com Emma Vilarasau, l’actriu Maria Rodríguez Soto, que fa de filla i de mare alhora, es menja la pantalla en totes les escenes en què està present, transformant el què podria haver estat una simple mare de família amb tocs d’humor en una dona amb moltíssims grisos i amb un patiment emocional molt gran, amb un cor enorme i una naturalitat que fa desaparèixer la distància entre l’espectador i el relat, elevant els ja fantàstics diàlegs escrits per Eduard Sola. I és que el guió és, sens dubte, el millor de la pel·lícula. És agut, senzill, emocionant i rítmic. Pausat al principi, generós amb els personatges, clar i respectuós amb l’espectador, i amb un final catàrtic i líric.
Casa en flames, sent una pel·lícula modesta i senzilla d’aparença, aconsegueix tocar el nervi exacte per emocionar a diverses generacions de catalans i catalanes tractant temes íntims i delicats com els de la família i el trauma generacional, i ambientant-los en una classe mitjana-alta catalana amb què fàcilment pot empatitzar una bona part del públic. És un treball delicat i d’una precisió quirúrgica que provoca llàgrimes i rialles a parts iguals, i valent per retratar una realitat amb molta exactitud, crítica, i, diguem-ho també, un cert sentiment de pertinença.