El film comença amb una seqüència absolutament hipnòtica i fora de context que anticipa un simbolisme existencial, metafísic i religiós molt important al llarg de tot el relat, alhora entrellaçat amb un tractament formal de la mística fantàstica de l’època medieval i moderna d’una força estètica tan imponent com en la recent The Northman (2022). Aronofsky proposa un relat que mescla gèneres amb tal desvergonyiment i desacomplexament que com a espectadors només resta observar captivats l’espectacle i gaudir-ne cada moment. The fountain és èpica fantàstica medieval i ciència-ficció dramàtica contemporània al mateix temps, en una combinació abrupta però alhora d’una humanitat i puixança que molt poques vegades es troba al cinema. Rachel Weisz executa una actuació natural, onírica, bella i profundament trista, mentre que Hugh Jackman és una elecció estranya i incòmoda per a un relat que també ho és, amb atreviments narratius i temàtics tan arriscats que fan pensar en el gran Terrence Malick, i que creen ambients d’aura il·lusòria, malaltissa i existencial, alhora que exploren temes que recentment en el cinema contemporani només ha pogut explorar amb la suficient valentia i talent el director i guionista Charlie Kaufman en films com Synecdoche, New York (2008) i Oblida’t de mi (2004). Temes aura existencial perquè The Fountain, amb tota la seva aparent complexitat narrativa i formal, no és més que la història d’un home que intenta lluita contra la mort, en un relat que contraposa la negació, l’obsessió i la recerca de la solució de la mort a través de la ciència amb l’acceptació, comprensió i significació d’aquesta a través de la fe. Una obsessió amb la mort que porta una càrrega de simbolisme religiós tan grossa que aquesta mateixa es materialitza dins del relat en forma de presència d’iconografia religiosa constant, d’una importància narrativa tan brutal com subtil. Aronofsky s’atreveix a llançar-se a la piscina d’un projecte tan ambiciós com bellament fallit, i en un apoteòsic i gairebé ridícul final amb reminiscències a la messiànica 2001: Una odissea de l’espai (1968) crida al cel que la qüestió no és tenir fe o no, sinó on es diposita, i que l’única manera d’entendre la mort és la vida, de la mateixa manera que l’única manera d’entendre la vida és la mort.
El dia que Aronofsky va voler parlar de la mort
Tags
crítica
2000s
drama
fantàstic
ciència-ficció
Introducció
The Fountain (2006), és una obra mestra imperfecta i repleta d’errors, i per això és tan profundament humana. I per això és una obra mestra.