Kinds of kindness: anatomia del grotesc
Kinds of kindness: anatomia del grotesc

Kinds of kindness: anatomia del grotesc

Tags
crítica
2020s
fantàstic
comèdia
Introducció
Yorgos Lanthimos (1973, Grècia) ha tornat als cinemes després de la seva recent incursió amb Poor Things, però aquesta vegada per la porta petita.
Aquest nou i vuitè film, estrenat pocs mesos després del setè, porta per nom Kinds of Kindness, i, ni ha tingut tant d'èxit i espectadors com el primer, ni ho ha buscat en cap moment.
Kinds of kindness és una antologia composta per tres migmetratges d'una durada d'uns quaranta-cinc minuts, tots protagonitzats pels mateixos actors, que interpreten diferents personatges en cadascun. El film és un conjunt de faules pertorbadores que s'acosten més a la narrativa freda i impertorbablement grotesca de les obres anteriors Dogtooth (2009) i The Lobster (2015), que a les més recents The Favourite (2018) i Poor Things (2023), i és aquí on rau el mèrit artístic de la mateixa: Lanthimos llença per la borda, sense preocupar-se'n gens, la connexió racional de l'espectador amb la narració, en favor de l'exploració de temes crus i profundament incòmodes que no acaben sent per a tots els públics. És a través d'aquesta arriscadíssima aposta del director que el film aconsegueix tocar la fibra dels pocs espectadors que, acostumats al terror i a la incomoditat a la gran pantalla, comprin irracionalment la fascinació que provoquen les imatges, similar a l'instant de xoc de quedar-se mirant un accident de cotxe sense poder apartar-ne la mirada. És a partir d'aquest pacte entre el director i l'espectador que es pot gaudir de la pel·lícula i valorar-ne les enormes virtuts, que no són poques. Destaquen molt unes actuacions que, lluny de cercar el realisme i naturalisme habituals en l'actualitat, es deixen dominar absolutament pel to del relat, oferint incòmodes retrats d'una humanitat corrompuda i grotesca, com és el cas d'un Jesse Plemons estranyament hieràtic i calmat, alhora que no s'obliden de donar peu a una Emma Stone que, alhora que majestàtica i solemne, desplega tota la seva diligència, energia i presència d'escenari. Unes actuacions que encaixen a la perfecció i posen la cirereta del pastís a uns relats profundament tristos, que a partir del subtext i la gairebé sarcàstica metaforització del contingut portada a l'extrem, retraten les parts més fosques de la humanitat; de la seva soledat, les seves penes, i els seus amors foscos i corromputs.