Kristen Stewart, Lovecraft i la Fossa de les Mariannes

Uns genials crèdits inicials al més pur estil dels anys 2000 i principis dels 2010, emulant la sèrie B i els telefilms de l’època, dona el tret de sortida a Underwater, del director William Eubank, film de ciència-ficció i terror que va passar modestament pels cinemes d’arreu del món el setembre de l’any 2020. La introducció serveix com a para-cinema per contextualitzar l’espectador en un futur pròxim en què una gran multinacional —orgullós homenatge a la mítica Weyland-Yutani—, perforant el fons marí de la fossa de les Mariannes per mercantilitzar-ne els recursos, desperta uns terrorífics éssers desconeguts. Els primers vint minuts del film són un autèntic gaudi de ciència-ficció micro-apocalíptica en què es presenta una Kristen Stewart en mode Ellen Ripley, però en una interpretació més humana que la de Weaver a Alien (1979), una heroïna patida que transmet amb profunditat la realista angoixa de cada escena. A mesura que es desenvolupa, Underwater es mostra com una cinta despreocupada i desacomplexada, en la línia d’un Megalodon (2018) molt més autoral i independent, un Transformers (2008) a més petita escala, o un Monsters (2010) amb menys intencionalitat artística però millors personatges. Així i tot, alguns d’ells, en especial el capità interpretat pel gran Vincent Cassel, es mostra pla i desdibuixat, buit d’un carisma que no aflora en part per culpa d’uns diàlegs en general fluixos, antinaturals i sobreexplicats. Sigui com sigui, el punt fort del film és el seu enfocament de terror i de “monster movie”. Allò que al principi és un terror claustrofòbic de quedar-se tancat i aïllat, transmuta cap al terror oposat, el de la petitor davant la immensitat i davant del desconegut —que s’acaba materialitzant en aterridores criatures pràcticament lovecraftianes—. D’aquesta manera, Eubank erigeix el seu film com a terror en absolut deute amb el mític escriptor H. P. Lovecraft, i fa pensar en una de les seves cites més emblemàtiques: “L'emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la més antiga i més intensa de les pors és la por al desconegut”. En aquesta línia, l’última part d’Underwater corona el film amb un disseny de criatures fantàstiques molt bo, amb la creació tant de les terrorífiques criatures antropomòrfiques aquàtiques com de l’enorme monstre final que tant deu al Cthulhu de Lovecraft. Alguns aspectes tècnics com la banda sonora i, en especial, el disseny d’escenaris exteriors, que desaprofita la potencial grandiositat de les imatges del fons marí, deixen a desitjar i, en balanç també respecte a la resta de fortaleses i debilitats esmentades, releguen el film a una qualitat artística final inferior a la que podria haver assolit amb una premissa i idees tan interessants i fermes. Underwater, però, no deixa de ser una gran aportació al fantàstic contemporani, que, acompanyada d’un vast pressupost, esdevé una pel·lícula molt interessant, distreta, i amb moments brillants que porten a pensar que va ser excessivament menyspreada pel públic.