La trampa imperfecta

Trap és una pel·lícula bellament fallida, un esforç impossible per dur a la pantalla un guió amb idees molt bones i originals que acaben convertint-se en un bell però fallit thriller. L'enorme talent de Shyamalan com a director, que va demostrar des dels seus inicis amb films com El sisè sentit (1999), no ha estat corromput al llarg dels anys, i fins i tot es podria dir que en l'àmbit estilístic i composicional ha millorat, però no es pot dir el mateix pel que fa als guions. Aquest últim, com de costum, escrit per ell mateix -amb l'ajuda d' Ashwin Rajan i Marc Bienstock-, deixa molt a desitjar i fa la impressió de contenir idees tan grans, fascinants, i estrambòtiques, que a l'hora de la veritat són impossibles de traslladar a la pantalla. Conté, a més, diàlegs poc fluïts i artificials, apartat que mai ha estat el fort de Shyamalan. Així i tot, anar al cinema veure un film del director és una experiència corprenedora. No fan falta guions excessivament creïbles ni diàlegs totalment realístics per gaudir del cinema de Shyamalan, i aquí és on rau la seva màgia: darrere de la càmera, és un absolut geni. Shyamalan fa cinema amb majúscules. Un cinema visualment imparable que no cau en esteticismes buits de contingut, un cinema que mostra més del que diu, un cinema que atrapa l'espectador als escenaris de la pantalla, un cinema que flueix a través dels moviments de càmera pensats i repensats al detall per fer fluir la narració. El director d'origen indi no necessita tornar a canviar la història del gènere del terror i el thriller com ja va fer fa 25 anys, amb films que van transcendir la seva obra i formen part de la història del cinema; ara tan sols es dedica, amb la innocència i frivolitat d'un nen petit, a gaudir de plasmar a la gran pantalla les seves més grans idees, que, a voltes, de tan grans, no hi caben, però que sempre, sempre, sempre, són un gaudi absolut.