La contextualització de la vida actual de la protagonista, Riley, és interessant en un inici, plantejant algunes situacions típiques de l'entrada a l'adolescència, plagada de moments d'inseguretats, malentesos i frustracions. És en la part del món intern de les emocions que el film comença a fallar: les emocions protagonistes, que ja coneixíem de la primera entrega, es plantegen poc carismàtiques i exageradament estereotipades, sent reduïdes a paròdies del que podrien haver estat. El motor argumental és massa similar al de la primera part, i l'aventura pel món de les emocions de Riley esdevé repetitiva tant dins del mateix film, com en comparació amb el primer, habitant uns paisatges i escenaris que, lluny de l'explosió d'imaginació i colors que podrien haver estat, resulten plans i insulsos. Els gags humorístics són molt fluixos i tracten el públic, tant l'adult com l'infantil, de poc llest. Els nous personatges presentats en aquesta entrega, les noves emocions, no aporten emocions reals a l'espectador, i es queden a mitges entre un suposat rol d'antagonistes i de "dolents reconvertits", resultant antipàtics. Destaquen, però, algunes escenes que destaquen per sobre del to gris i buit del film, com són les de la sala de la projecció de futurs possibles o la de l'atac d'ansietat, que culmina el que sí que es pot dir que és un bon tram final, on es demostra que un dels punts forts de Disney i Pixar són els finals, amb moralines poderoses i missatges esperançadors amb què és fàcil empatitzar, en aquest cas gràcies a les reflexions finals al voltant de la família, l'amistat i l'acceptació de les llums i ombres d'un mateix.
Inside Out decep en la concepció del projecte, les idees, i l'execució, i, més enllà d'alguns punts de llum que ens recorden que és un film de Disney i Pixar, deixa amb mal gust a tot aquell que buscava la vitalitat i màgia de la primera entrega.