L’estèril sender de la bondat

Lazzaro felice (2018) és el tercer llargmetratge de la directora italiana Alice Rohrwacher, i és un film d’una poètica absolutament demolidora. Rohrwacher narra, a través d’una posada en escena lírica i enigmàtica, de ritme desconcertant i oníric, la història inspirada en fets reals d’un poble que viu aïllat i ancorat involuntàriament al passat a mercè d’una patrona que els explota i subjuga cruelment. Lazzaro felice parla dels pobres, dels desgraciats i dels marginats, i gran part de la màgia del film rau en el fet que la manera de parlar-ne és des de la crítica ferotge i l’homenatge, des del fet d'assenyalar la negació de la dignitat per part del capitalisme —tant iniciàtic com contemporani— i des del fet de ressaltar la dignitat que així tot exhibeixen aquells arraconats a les perifèries. A través dels ulls del protagonista, Lazzaro, uns ulls innocents i ingenus, veiem la degradació de la moral social i cultural que nosaltres mateixos hem construït, i en el retrat d’una mirada esquinçadora i reveladora, Rohrwacher crida al cel o a qui la vulgui escoltar un trist i paradoxal missatge: la bondat no serveix de res i, alhora, és l’únic camí possible.