Matar a Déu sense demanar perdó

El primer llargmetratge de Caye Casas i Albert Pintó, Matar a Dios, és una joia oculta del cinema espanyol de gènere, una comèdia negra de terror de curta durada (92 minuts), amb una gran ambientació i un pressupost ínfim. El film relata la història de quatre personatges, dos germans, el seu pare, i la parella d'un d'ells, que es reuneixen per celebrar la nit de Cap d'Any a una casa pairal de la Catalunya interior. Tot es capgira quan un intrús es presenta a casa afirmant ser Déu. Matar a Dios es presenta amb una escena enigmàtica i cridanera des del principi, capturant els espectadors des de la potent atmosfera sòrdida recolzada per l'inquietant material sonor de la banda sonora, que recorda a alguns treballs de l'humorista Miguel Noguera. I l'ambientació no es queda en això, sinó que es personifica a la resta de la pel·lícula en la magnífica i estranya casa rural que fa d'escenari únic: una antiga casa pairal reformada i repleta d'elements barrocs i kitsch que incomoden i satisfan al mateix temps. En essència, Casas i Pintó aconsegueixen dotar el film d'una genial estètica de sèrie B i telefilm que els més fans del cinema de gènere trobaran irresistible. Un dels grans punts forts de Matar a Dios és els diàlegs i els personatges. Tot i l'ambientació a Catalunya, els personatges representen a la perfecció els tòpics espanyols del "cunyadisme" i la xerrameca, crits i expressions que comporta, però és aquesta sàtira la que fa forts els protagonistes i els dota d'un carisma especial, així com desemboca en uns diàlegs frescos i brillants que denoten el talent natural de la parella de directors i guionistes. Uns diàlegs que desemboquen en una aguda i negra comèdia que, mentre que es mostra excelsa a través de la paraula i la conversa, perd força en els gags físics, encara que per la visceralitat fa venir ganes d'haver-la vist al Festival de Sitges, on va guanyar el Gran Premi del Públic. Queda el dubte si la intencionalitat artística i el final del film estan a l'altura de tanta provocació impudent i repleta d'humor negre, però, al capdavall, la fórmula del film, sobretot gràcies al guió, funciona a la perfecció i satisfà el públic més despreocupat i fan del cinema de gènere.