Moon o l’inesgotable energia de la ciència-ficció

Moon és una pel·lícula difícilment classificable. El guionista Nathan Parker proposa un estrany relat sobre un solitari treballador d'una estació lunar en un futur pròxim en què els homes han descobert la lluna com a font inesgotable d'energia pel planeta Terra. A partir d'aquesta premissa, que pot interessar a la majoria dels fans del cinema fantàstic i de la ciència-ficció, Jones ens presenta un ambigu retrat de la solitud, la pèrdua de la individualitat, i la ruptura i reconciliació de la pau interior. A través d'aquests temes, Moon transmet un dramatisme molt poderós en algunes escenes que, alhora, es nota insuls i buit en algunes d'altres, en una espècie de confusa barreja de tons dramàtics i gèneres que s'acosta a la filmografia dels germans Coen però sense la mestria i elegància de la parella de directors, resultant en un una sensació agredolça i incòmoda al final del metratge. En el mateix terreny es mouen la banda sonora i l'apartat visual, que, mostrant-se grandiloqüents i ferotgement potents a moments, acaben resultant impostats i estranyament fora de lloc en d'altres. El gran punt fort del film, però, és Sam Rockwell, que, en una actuació que té poc envejar a les grans premiades dels últims quinze anys, es mostra carismàtic, ridícul, llampant, grotesc i vistós, en un tour de force admirable que demostra el seu ampli ventall de recursos dramàtics i còmics. En resum, Moon és un producte d'una enorme ambigüitat i estranyesa, que pot arribar a incomodar i a deixar amb mal gust, però que no deixa de tenir alguns contrapunts molt potents que el situen com un film arriscat i captivador, també pel seu missatge final resignat d'acceptació del destí i per l'intent d'externalitzar a través de la ciència-ficció el corrent de consciència del personatge protagonista.