Sang i rauxa: la comèdia d’ultratomba de Caye Casas

Amb una imatge digital de colors pàl·lids plana i buida, en el que acaba sent un apartat visual molt millorable, Caye Casas construeix un relat que, després d'una primera meitat feixuga i insulsa, troba en el cop d'efecte radical i provocador de la meitat del metratge un motor i una premissa ferma molt més presentable, que es desenvolupa al llarg dels segons tres quarts d'hora i agafa molt bon ritme. A través del que tradicionalment podria ser una tragicomèdia banyada en melodrama familiar, però que s'acaba tergiversant per convertir-se en terror i comèdia, el film captura l'angoixa en la construcció de futurs sabuts impossibles i el terror en comunicar accidents, males notícies i errors. Un in-crescendo sensacional que, a poc a poc, guanya gravetat, en què Casas fa ús, guardant totes les distàncies, de la premissa de suspens hitchcockiana, i, alhora, evoca la solemnitat i horror d'alguns dels relats curts d'Edgar Allan Poe, aquesta vegada duts al terreny espanyol i al món d'avui en dia. És difícil discernir si La mesita del comedor és una genialitat o un exercici de cinisme, sobretot per la seva premissa provocadora sense prou contingut de fons, i, per tant, provocadora pel sol fet de ser-ho, i pel tractament de temes delicats des de l'humor negre amb una superficialitat exageradament impudent. Queda en mans de l'espectador aquesta decisió, i tan sols queda dir que és una obra d'una enorme originalitat, construïda meritòriament amb pocs personatges i escenaris i amb un final d'alliberament i catarsi sensacional.