The Drama: el renaixement d’un gènere
The Drama: el renaixement d’un gènere

The Drama: el renaixement d’un gènere

Tags
2020s
comèdia
drama
romàntica
crítica
Introducció
¿Què va passar amb les romcoms dels vuitanta i els noranta?
¿Què va passar amb les romcoms dels vuitanta i els noranta? Quan en Harry va trobar la Sally (1989), Pretty Woman (1990), Quatre bodes i un funeral (1994), Fora d’ona (Clueless, 1995) i Notting Hill (1999) són clars exemples de la millor època de les comèdies romàntiques, les dues últimes dècades del segle XX. Als dos mil encara hi va haver alguna interessant convulsió agònica del gènere com How to Lose a Guy in 10 Days (2003) o Love Actually (2003), però es va començar a discernir una esquerda ontològica en els seus plantejaments, en el seu sistema moral, en les seves formes.
El nou segle —marcat per l’atemptat de les Torres Bessones—, i, amb ell, el vertigen de les noves tecnologies, la crisi de valors d’occident, la ultraglobalització, i la sobreexposició i sobreestimulació digitals, va fer néixer un nou paradigma que incomplia violentament la promesa del sistema de creences de les comèdies romàntiques: el final feliç, la innocència i ingenuïtat dels seus protagonistes, la promesa de l’amor durador. ¿Que què va passar amb les romcoms dels vuitanta i els noranta? Doncs que van caure pel pes del seu propi imaginari.
A excepció de (500) Days of Summer (2009) —que, intel·ligentment, va demostrar entendre els nous relats col·lectius subvertint el gènere de cap a peus—, cap comèdia romàntica s’ha sabut adaptar a les exigències i a les realitats socials del nou segle com The Drama (2026).
Dirigida per Kristoffer Borgli, la nova pel·lícula d’A24 protagonitzada per Robert Pattinson i Zendaya retrata la crisi d’una parella durant la setmana prèvia al seu casament. A través d’una enorme revelació que capgira tot el que pensaven la parella l’un de l’altre, Borgli, també guionista, planteja estimulants preguntes: s’arriba mai a conèixer del tot a algú? Què es pot arribar a consentir per amor? Hem de retre comptes pels nostres “jo” del passat llunyà? Però el realment interessant del film és el seu llenguatge cinematogràfic i la radicalitat amb què s’atreveix a estirar el fil del seu propi argument, tensant les escenes fins al límit de l’explosió, apujant el volum de les emocions internes dels seus personatges fins a la insuportabilitat.
La sintaxi del film és radicalment contemporània, no són pocs ni involuntaris els seus talls a plans que retraten la imaginació dels personatges, el ritme atropellat, els salts metalèptics sonors, l’encavalcament d’escenes, els flashbacks i flashforwards. Dislocacions formals absolutament subscrites als seus temps: temps d’immediatesa, de xarxes socials, d’adrenalina. I la seva radicalitat és encara més afina a la nostra època: radicalitat en l’humor, negre i passat de voltes; radicalitat en l’amor, sexual i estripat; radicalitat en la sinceritat, realista i cruel.
The Drama és una comèdia romàntica, però és una comèdia romàntica tensa, implacable, nua, cínica, clarivident i genial. Clarivident per la seva capacitat d’entendre les romcoms i d’entendre el món d’avui. I genial per saber construir, d’aquesta mescla, un nou referent pel futur del gènere.