The End of Oak Street

Si un director amb només tres títols es pogués considerar un dels millors directors en actiu, doncs David Robert Mitchell estaria ben amunt de la llista. It follows, Under the Silver Lake i la recent The End of Oak Street conformen una filmografia que és gairebé un manifest. El manifest d’una generació de cineastes que es llencen a la piscina de l’experimentació visual i la revisita i exploració dels gèneres cinematogràfics sense ironia; amb la ingenuïtat d’un nen jugant amb una joguina nova, però amb la sobrietat de qui domina la tècnica amb els ulls tancats. I en aquesta The End of Oak Street el gènere és el fantàstic en la línia de Jurassic Park i el d’aventures en la línia d’Indiana Jones, dos pilars referencials fonamentals que criden als quatre vents el cognom Spielberg. Amb actuacions correctes, destacant la d’Anne Hathaway, arcs de personatges més aviat simples, i un drama familiar clàssic emmarcat dins de l’acció trepidant d’una survival movie ambientada al juràssic, The End of Oak Street acaba convertint-se en una carta d’amor al cinema, i, en concret, al cinema de la infància del director: ambientada als anys vuitanta, no només evoca Spielberg —també el d’E.T. l’extraterrestre—, sinó també les aventures per a tota la família de Robert Zemeckis com Retorn al futur o la nostàlgia del Rob Reiner de Compta amb mi. No en va, l’acció està situada en un barri residencial suburbà dels Estats Units de l’època, escenari paradigmàtic de la família tradicional i la classe mitjana benestant de Reagan i, a més, en acabar, apareix una dedicatòria que arrodoneix el sentit del film: “Dedicada al meu pare”, i una fotografia de David Robert Mitchell de molt petit amb el seu pare en un carrer de suburbi estatunidenc absolutament paradigmàtic. I és que és aquest l’exercici definitiu del director de Michigan: el de transformar la nostàlgia —la del seu pare, la d’aquells suburbis, la del cinema dels anys vuitanta— en art